Crítica de Feliu Formosa

Amb el títol Teatre i Poder, van ser representades a finals d’octubre al Sant Andreu Teatre (SAT) de Barcelona dues peces teatrals de gran interès: Escorial, de Michel de Ghelderode i El captaire o el gos mort, de Bertolt Brecht, sota la direcció de Pau Guix. El primer d’aquests dos autors, el belga Michel de Ghelderode, és molt escassament representat als teatres europeus des de fa uns quants anys malgrat que va ser un autor prolífic: va deixar una cinquantena d’obres, la majoria estrenades pel Teatre Popular de Brussel·les. La peça que vam poder veure al SAT, estrenada l’any 1927 (el mateix any en què Antonin Artaud funda el Teatre Alfred Jarry a París), és una de les primeres que va escriure i ha estat també una de les que més s’han representat posteriorment en diversos països. A l’inici dels anys setantes, se’n va fer més d’un muntatge a casa nostra, i per aquesta mateixa època, Pere Planella va estrenar una de les peces llargues i més corals de Ghelderode, L’escola dels bufons. La producció de Ghelderode, iniciada als anys vint, s’estén fins a la fi dels anys cinquanta, quan Ionesco i Beckett ja havien estrenat els seus primers textos. Aquest autor se situa entre Jarry i el Teatre de l’Absurd i es pot relacionar amb el món d’Artaud (Teatre de la Crueltat) i de Meyerhold (el concepte d’allò ‘grotesc’). La segona peça que vam poder veure al SAT, El captaire o el gos mort, va ser redactada per un jove Bertolt Brecht la tardor de 1919, juntament amb cinc textos més, tots ells en un acte. Són peces generalment breus (menys de vint pàgines), amb l’excepció d’El casament dels petits burgesos. Cal afegir que, amb anterioritat, aquest mateix any, Brecht escriu una primera versió, força extensa, d’una de les seves obres majors: Baal. Estem parlant d’un Brecht de vint-i-un anys, que ja es distingeix dels autors expressionistes del moment per la potència i la força poètica del seu llenguatge. Cal dir d’entrada que la tria d’aquests dos textos(impecablement traduïts respectivament per Santiago Sans i Clara Formosa) ha estat un encert, i això per dos motius. En primer lloc, perquè a tots dos hi ha una reflexió sobre l’arbitrarietat, les contradiccions, les servituds i la brutalitat del poder, especialment visibles en la peça de Ghelderode, ja què, per contra, el captaire brechtià sap denunciar amb una mena de fantasieig oracular aquestes contradiccions del qui creu detentar un poder totalitzador. En segon lloc, ens trobem davant dos exemples d’un teatre sorgit en un moment de gran efervescència estètica i de gran creativitat en tots els àmbits de l’art i de l’espectacle. Així, l’extrema tensió del text de Ghelderode i la força poètica de la peça brechtiana ens van permetre gaudir d’un espectacle d’allò més estimulant. Pau Guix ha treballat sobre un escenari pràcticament buit, amb un control rigorós del moviment escènic. Sobre unes projeccions de fons, els personatges es mouen calculadament en funció de les relacions de poder i submissió que s’estableixen entre ells. Pau Guix ha fet, en aquest sentit, un treball molt estimable de clarificació d’aquestes relacions. A Escorial, contrasta la presència imposant d’Enric Cervera —que sosté amb autoritat la crispació que domina el seu personatge— amb l’agilitat física i mental de Xavier Martí, el bufó (personatge ben característic del teatre de l’autor belga). A El captaire o el gos mort, Manel Solàs, en el paper de l’EMPERADOR, movent-se sempre per les quatre bandes de l’escena, actua amb una clara sobrietat i potencia la interpretació magistral de Jordi Blesa en el paper del captaire cec, una interpretació corprenedora, sobretot tenint en compte el fet que l’actor, ell mateix invident, projecta des del centre de l’escenari el singular text brechtià amb una autoritat que talla l’alè. Es tracta, doncs, d’un espectacle de gran interès, que mereix noves oportunitats de difusió. ❚ Feliu Formosa

Publicada a l'Entreacte núm 153 de desembre de 2007